MARCOS

 

Nuestra limitada capacidad de atención ha hecho que adoptar marcos sea casi imprescindible. 

Yo tengo un montón, aunque no me sirvan para centrarme del todo bastante redondo

Un objetivo a la vista

 

Un hombre llamado Joan entre otras cosa se dedica a hacer de mago, entrado el invierno y de casualidad descubrió un truco simple, elegante y revelador. Desde entonces lo utiliza en exclusividad en las representaciones de magia que hace. Pero ¿podrá el mago Joan mantener en secreto el truco si lo ejecuta tan a menudo en público,

Todos gastamos un montón de trucos, variados y de todos tipos. Algunos los hacemos a escondidas y otros impúdicamente a descubierto. Un buen truco muy común y óptimo para dar sentido a lo que hacemos consiste al crearnos objetivos. No es necesario que sean razonables, ni siquiera factibles. Este truco en cuestión está muy bien visto socialmente y va de primera si se trata de optimizar esfuerzos. Da seguridad, es bueno tener un punto de referencia, una guía en el horizonte. Nos orienta como la luz de un faro anclado en tierra firme.

Todos necesitamos agarrarnos a algún objetivo. Es su dimensión la que hace que no todos los hombres nos comportamos igual. La particular ambición de cada cual será la que nos indique la importancia y la exigencia de nuestros objetivos.

FUTBOL

En la Tasca en uno de aquellos lapsus que no estábamos por el juego de la butifarra o distraídos festejando chicas o bebiendo en reverencial silencio, en el caso de que alguien hubiera encendico la tele para ver un partido de fútbol, podía pasar que a la media parte o cuando el  juego se amodorraba, por culpa de un juego tedioso, aburrido, que a alguien sacara a colación con la intención de animar a la tertulia, o por el placer de discutir, contraponer la idea del fútbol del Guardiola en comparación a la del Mouriño, válgame dios, un rebote del más antiguo conflicto Menotti-*Bilardo, del ataque frente a la defensa, de la construcción ante la destrucción, en definitiva del talento contra el trabajo sucio. Sudor, trabajo y constancia para jorobar, para sobreponerse y vencer finalmente al talento. Hoy hemos presenciado la enésima versión del antiguo duelo con dos nuevos potagonistas: Setien-*Bordalás.

CONTAR

 

Els contes, les narracions, han de volar en llibertat com l'aire del cel, no cal cap tipus d'erudició per vestir-los. Són germanes de les xerrameques que cada dia ens regalem els uns als altres. Poques vegades som exigents en acceptar fidel certesa del que contem. En tenim prou amb el clàssic: si, si, és tant veritat com que estic aquí ara mateix. No tenen res a veure amb el que exigeix la ciència. Per a la ciència la prehistòria és el que va succeir abans de disposar d'escrits amb signes, lletres o símbols que retraten fets cabdals. No cal creure al peu de la lletra tot el que ens fien com a cert, si no hi estem d'acord, no ens ho creiem i no passa res, tot segueix igual. Les normes solen ser confinaments que ens imposen a compte d'una llei natural o interessada poc o gens fiable. No soc tant obtús com per creure que els límits pels que ens guiem son els definitius. Les fronteres per molt que les acotem, sempre son imaginàries. Els marcs, que arbitràriament dibuixem, ens ajuden a digerir l'intricat caos, son convenients, però airejar-los, eixamplar-los és molt, molt saludable.

TEMPS

Mirava rutinàriament alguna de les manualitats que estic fent i les vaig comparar amb els dibuixos que l'altre dia vaig regirar dels que guardo del que he anat pintant al llarg de la meva vida. Bé, els vaig regirar per veure si podia servir-me'n d'algun d'ells per fer una obra nova. No seria la primera vegada que agafo un dibuix vell i el refaig per fer-ne una altra versió.

Aquestes revisions que de tant en tant faig del que guardo, cada vegada més espaiades, em produeixen un mareig de sensacions depenen de l'estat d'ànim. A vegades trobo tots els dibuixos deplorables, en altres moments en salvo algun. Tant és, en aquest cas vaig decidir que no sacrificaria cap dibuix, que no n'agafaria cap per refer-lo o transformar-lo. No era el moment de tocar res.

Mai sabré si alguna de les meves obres val la pena. De tant en tant tinc dies d'un optimisme desmesurat que em fan suposar que un dibuix o un altre dels centenars o mils que regularment he anat fent podria salvar-se. No cal donar-hi voltes.

Estava, doncs mirant les manualitats que ara faig tan diferents dels antics dibuixos, algun en vaig trobar de digne. El que insistent em va vindre al cap és que no es pot tornar enrere.

Ara mateix penso, ¿on perdo més el temps, un temps que s'esgota, si escrivint aquestes línies o a dalt, al taller, en el món de la plàstica? Probablement tant és, es tracta de dues maneres diferents de passar el temps.

Em reafirmo, atesa la comparació mental que feia d'obres d'èpoques diferents, en l'opinió que la millora en l'ofici de pintar no és lineal. No ho faig ara millor que abans. Sempre intento fer obres amb una garantia d'una qualitat particular, que és una barreja entre el que jo sento que està bé i la valoració que en poden far d'altres. Tot molt agafat amb pinces. Molt de tant en tant faig una obra que valoro per damunt de les demeses i ja està. És tot.